divendres, 11 de maig de 2012

Passejades reials

Recordo quan érem petits i els dissabtes al matí eren tota una vida. Recordo com passavem incomptables hores fent navegar un vaixell amb motor de piles per l'estanc de davant del Palau Reial. Recordo, per ser exactes, que era el meu germà i no pas jo qui feia navegar el vaixell. Jo feia boletes de sorra fina al seu costat i  la meva germana es disfressava de qui sap què.

Els jardins del Palau Reial em semblaven aleshores infinits, i tremendament elegants. Encara m'ho semblen, i això que han passat ja uns quants anys -i uns quants alcaldes. Però és cert que l'esperit tranquil d'aquell espai encara es conserva. 


Una masia catalana, Can Feliu, havia ocupat aquelles terres des del segle XVII fins que va ser adquirida per Eusebi Güell el 1862. L'empresari català en va ampliar els dominis sumant-hi la finca adjacent, Can Cuyàs de la Riera. Tot junt formava la Finca Güell en la que el patriarca hi va voler introduir algunes reformes com ara remodelar la casa inicial convertint-la en un palau noucentista o construir-hi un un mur de tancament amb uns pabellons de porteria. 

Del mur i dels pabellons, construits per Antoni Gaudí, en podem observar una part a l'Avinguda de Pedralbes, just on acaba el carrer Manel Girona. Gaudí també es va ocupar en part del disseny del jardí, hi va inntroduir plantes mediterrànies i hi va construir una romàntica pèrgola.

El 1918, Eusebi Güell va lliurar el Palau i part dels seus jardins a la reina Maria Cristina -que dóna nom a una pròxima parada de metro- en agraïment al seu nomenament com a Compte de Güell. Des de 1919 fins el 1931 va ser residència reial oficial. Amb la república, el Palau va ser donat a l'ajuntament que hi va ubicar el Museu de les Arts Decoratives.

Actualment el Museu de les Arts Decoratives conviu amb el Museu de la Ceràmica i el Museu Tèxit i de la Indumentària, a més de ser la seu de la Unió per la Mediterrània, ens de dubtós profit.

Ja no fem navegar vaixells per l'estanc, ni tant sols hi ha aigua. Però podem gaudir-lo d'una altra manera, passejant pels jardins podrem sentir-nos igualment com uns autèntics reis.

dimarts, 3 de maig de 2011

Dolços i poesia

És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà,
visc al cor d'una petxina.

Així proclamava Josep Vicenç Foix el 1953 els seus orígens sarrianencs. I és que a l'escut de l'antiga vila de Sarrià hi llueixen, cèntriques, quatre petxines.

I les petxines són, precisament, el dolç estrella de la pastisseria oberta pels pares del poeta -Josep Foix i Ribera i Paulina Mas i Rubinat- l'any 1886. 

Coneguda com El Foix de Sarrià des d'aleshores ençà la pastisseria ha esdevingut un referent en l'elaboració de rebosteria artesanal catalana. Pastissets, galetes, torrons i d'altres exquisideses guarneixen la botiga modernista que presideix la plaça de Sarrià des de finals del segle XIX. Sens dubte un bombó per fora, i per dins.
 

J.V. Foix va treballar durant molts anys de pastisser abans de dedicar-se a la literatura. Va viure, per tant, envoltat d'art, de l'art que embolcalla l'execució de qualsevol peça de rebosteria, i potser és per això que la seva poesia desprèn una certa dolcesa romàntica.

Us recomanem d'entrar al Foix de Sarrià i deixar-vos endur per l'impacte visual d'observar les vitrines plenes de dolços perfectament alineats, talment guerrers del plaer, per decidir, al final, quin tresor us emporteu a casa.

Pastissos i poesia, una dolça combinació a tenir en compte. Des del cor de Sarrià al món.

dimarts, 15 de març de 2011

La portorriqueña

L'amor, que sempre és un motor, és el punt de partida de la història d'aquest establiment.

Corria l'any 1902 quan un jove "indiano" barceloní tornava feliç de les Amèriques de la mà de La Portorriqueña, una alegre mulata que el va seduïr en una de les caluroses nits de Puerto Rico.

L'exotisme de la noia, ja us podeu imaginar, va causar un gran revolt al barri del Raval, que s'estengué ràpidament per tot Barcelona.

Va ser aleshores quan aquell jove, extasiat per les dolceses de la jove i havent après a Amèrica l'art de moldre cafè, va decidir obrir l'establiment que ara ocupa el num. 25 del carrer de Xuclà de Barcelona i dedicar-lo a la seva Portorriqueña, com anomenava tothom a l'alegre mulata.

 Un cop vençuda la curiositat dels habitants de Barcelona per apropar-se a la exòtica forastera, l'establiment va començar a veure com augmentava la clientela gràcies a la qualitat dels seus productes i de la seva elaboració.

No sabem pas com va acabar la història d'amor entre el català i la Portorriqueña, però quan un s'ha pres un cafè artesanalment mòlt i torrat pels mestres que continuen al capdavant de la botiga, no pot evitar pensar que sí, que sense dubte la història va acabar bé.

Un secret: si entreu a La Portorriqueña abans de les 11h del matí, podreu veure el procés de moldre i torrar el cafè en directe i, de pas, extasiar-vos vosaltres també amb l'aroma insconfusible que se'n desprèn. Us semblarà veure a La Portorriqueña seduïnt la clientela darrera del mostrador.

dimecres, 26 de gener de 2011

La Barcelona de Lolita Bosch



La família del meu pare és una novel.la de Lolita Bosch i és, a la vegada, un llibre d'història. Un recorregut per la Barcelona dels darrers 200 anys.

A més d'aplegar centenars de referències històriques, el text aplega un munt de referències personals. És, doncs, una novel.la vital; en el sentit de biogràfica, però també en el sentit de necessària.

Com una expiació, Lolita Bosch, la narradora més personal de la literatura catalana i espanyola actuals, fa l'esforç de summergir-se en la seva pròpia història, la de la familia del seu pare. Envoltada de referències de la capital catalana i de més enllà, de Mèxic, de Menorca, de tots els espais que la biografia de l'escriptora i la dels seus familiars han recorregut, La família del meu pare, s'atura en certes experiències vitals per relacionar-les amb els seus avantpassats i per explicar-nos com aquests van ser personatges cabdals de la cultura i la política catalana de la Barcelona de finals del XIX.

Sense desvetllar els secrets que guarda la narració, només us avançaré que l'autora fa un repàs d'alguns dels moments determinants de la cultura catalana moderna, des de la fi de la 2ª República, fins a la bomba del Liceu passant per la creació del Nautilus de Narcís Monturiol o la construcció del Port de Barcelona.

Comunicadora eficaç i generosa, Lolita Bosch ofereix un relat rigorós i apassionat. Una història que flueix, que té vida pròpia i que vol ser explicada. 

La Lolita porta la literatura al nom i la història al cognom i això es tradueix en un encaix perfecte, que transforma un treball històric excel.lent en una gran novel.la.

Una novel.la que farà les delícies dels qui disfrutin descobrint Barcelona.

dimecres, 19 de gener de 2011

Fruits secs des de 1924

Si passeu pel carrer dels sombrerers de Barcelona, just al costat d'una de les façanes de Sta. Maria del Mar, trobareu una botiga on sembla que el temps s'hagi aturat.
Potser us semblarà que hi podríeu trobar un senyor amb barret de copa i bastó acompanyat d'una senyora amb vestit de puntes i ombrel.la, i molt probablement era així, a principis del segle XX quan Josep Gispert va fundar aquest establiment, un dels més antics de la ciutat.

Des del seu neixement, el 1924, la història de la Casa E&A Gispert transcorre en paral.lel a la història de la ciutat. 

En els seus inicis fou un magatzem on s'hi guardava productes importats d'Amèrica. Productes que feia ben poc que entraven a Catalunya de la mà dels "americanos", els comerciants que s'enriquiren amb la compra-venta de productes en terres americanes- cafè, cacau, espècies, tè, etc. Més endavant els seus propietaris, Enric i Alfons Gispert, les inicials dels quals el seu pare va voler incloure al nom de l'establiment, van anar especialitzant-se en la torrefacció de cafè, gra i fruita seca fins arribar a conseguir, després de molts anys de feina, el grau de Mestres Torradors.


D'aquest ofici n'ha quedat bona part a la botiga a través de la particular olor que se'n desprèn només entrar-hi. I és que actualment encara es torra la fruita artesanalment en els mateixos forns on es feia a principis del segle XX.
Entrar a la Casa Gispert, amagada en un dels estrets carrers de la ciutat medieval, és, sens dubte, un plaer pels sentits.

Un secret: tal com ens informa Jaume Uñó, a la façana de la botiga s'hi pot llegir la data de 1851,  data que no correspon amb la fundació del negoci de Josep Gispert sinó amb l'any de creació del local, originalment dedicat a la comercialització d'escombres.


dilluns, 27 de desembre de 2010

La Barcelona Màgica

El carrer Princesa de Barcelona guarda un secret, més ben dit, en guarda milers. Milers de secrets que han fet il.lusionar milers de persones al llarg de la seva història.
El Rey de la Màgia és l'establiment de referència per al món de la màgia i l'il.lusionisme des que va obrir les seves portes el 1881. Si us hi fixeu, encara manté la grafia antiga - El rey... - prèvia a la normativa de Pompeu Fabra!

El fundador d'aquest establiment, Joaquim Partagàs i Jaquet, va ser un dels molts catalans que van fer "les amèriques" durant el segle XIX. Ell, però, enlloc de dedicar-se a la importació o al comerç, es va dedicar a una professió ben romàntica: l'il.lusionime. Instal.lat a Argentina, obtingué de seguida reconeixement com a prestidigitador acuant en els teatre més coneguts de Buenos Aires. Els diaris de l'època se'n feien ressò no només a Amèrica sinó mar enllà, a Barcelona.

L'any 1878 Joaquim Partagàs retorna a la seva ciutat natal per obrir al núm.5 del carrer Princesa -després es traslladarà al num. 11 on es troba actualment- una botiga dedicada a la venta d'objectes per a la pràctica de la màgia i la prestidigitació, la primera a nivell espanyol, que esdevindrà un referent tant a la resta de l'Estat com, sobretot, a Sud Amèrica.

Actualment, el mag Josep Mª Martínez i l'actriu Rosa Mª Llop regenten la botiga que conserva ben visible el seu esperit romàntic vuitcentista i que continua respirant la mateixa il.lusió del primer dia.

Entreu-hi i.... Abracadabra.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Molt més que xocolata


Entrar a la Granja Viader un diumenge al matí és una experiència que recomano. Xocolata, melindros, nata muntada, mató, formatge fresc... tot casolà i deliciós.

Però si us recomano la Granja Viader no és només per la xocolata, sinó perquè entrar-hi significa participar de la seva llarga i curiosa història.Una història que és, a la vegada, part de la història de Barcelona.

Corria l'any 1870 quan un emprenedor camperol de Cardedeu, en Marc Viader, s'instal.lava a Barcelona tot buscant la seva oportunitat dins d'una ciutat que, en aquells anys, s'extenia per damunt de les muralles recenment enderrocades a un comerç i una indústria creixents.
Era la Barcelona on habitava una floreixent burgesia catalana, on es desplegava la Renaixença i on, a la vegada, s'estava covant el movient artístic que determinarà per sempre la fisonomia de la ciutat: el Modernisme.


En aquest particular context en Marc Viader comença a treballar per a la Sra. Coma,  propietària d'una lleteria al carrer de'n Xuclà, i l'any 1910 ja n'és el propietari. Des d'aleshores passa a anomenar-se "Granja M. Viader - Cardedeu". El seu esperit innovador -que de segur el faria ser un triomfador també avui en dia- el porta a reinventar l'antiga lleteria tradicional: eliminarà les vaques de la mateixa botiga per evidents motius d'higiene i es farà portar la llet i la matèria prima del seu Cardedeu natal. D'aquesta manera  l'espai destinat a l'antic estable quedarà convertit en un obrador. També en canvia la funció: ja no només vendrà llet sinó també derivats lactis com la mantega, la nata muntada, flams, crema catalana., etc. S'obra un espai al públic perquè s'hi pugui degustar els productes allà mateix i l'èxit és aclaparador.

Actualment regenta la granja la quarta generació dels Viader, que continuen servint-se de la matèria prima de la seva pròpia granja de Cardedeu.
I que per molt anys!

Però aquest establiment amaga d'altres històries curioses que no sé si coneixeu: l'any 1925 Marc Viader funda Letona S.A. convertint-se ràpidament en una de les centrals lleteres més importants del país.
Més endavant, el mateix inquiet Viader, amb l'ajuda d'un químic hongarès crearà el Cacaolat. El 1931 l'èxit d'aquesta beguda traspassarà fronteres... i fins avui.